Quant a

La Plataforma Can Batlló

La Plataforma Can Batlló és pel barri neix per a reivindicar la transformació del recinte de Can Batlló que, a partir del Pla General Metropolità, ha d’esdevenir zona verda i equipaments per al barri.

La Plataforma es reactiva l’any 2009 després d’alguns anys de latència. Davant l’incompliment sistemàtic per part de l’Ajuntament de tots els terminis i tots els calendaris relacionats amb el projecte, el 2009 llencem un ultimàtum: “Si al juny de 2011 les màquines excavadores no estan en el recinte de Can Batlló, entrarem nosaltres i començarem a construir l’espai públic i equipaments que necessitem”. La regidora del Districte riu. És gener de 2010, 34 anys després que s’aprovés el PGM de 1976, i darrere aquesta afirmació comença un moviment reivindicatiu popular, un compte enrere [tic tac, tic tac, marcava el rellotge], per a l’entrada al recinte.

El compte enrere es desenvolupa “in crescendo” amb l’estratègia d’enfortir i legitimar el moviment, i amb el suport de múltiples associacions i moviments socials de La Bordeta, Sants i la ciutat. Un procés intens que culmina en un context històric i social concret: les ocupacions de les places arran del moviment del 15M.

A menys d’una setmana de la data assenyalada per l’entrada veïnal, l’11 de juny de 2011, l’Ajuntament, gràcies a la pressió social i l’alta repercussió mediàtica, cedeix una de les naus de Can Batlló a la Plataforma, com a equipament social autogestionat pel veïnat de Sants i la Bordeta; neix el Bloc Onze.

L’11 de juny se celebra que, amb l’obertura d’una part del recinte per a ús públic, comença una nova etapa en el procés de rehabilitar i transformar Can Batlló.

Des d’aleshores la Plataforma Can Batlló és pel barri s’ha mantingut activa com a espai de reflexió i reivindicació entorn el recinte, repensant col·lectivament com ha de ser la transformació de Can Batlló. Analitzant i posant en crisi la proposta de transformació definida segons un model de ciutat caduc, en què la tabula rasa era l’eina principal per a modificar grans àrees urbanes. Des de la Plataforma s’ha treballat per obrir el recinte al barri, permetent el pas de vianants a través del recinte pel Carrer Onze de Juny de 2011. Tot i el que hem aconseguit, des de la Plataforma seguim amb la reivindicació. El barri segueix necessitant els equipaments, els habitatges i la zona verda previstos des de fa tants anys.

Transformació del recinte

La transformació del recinte de Can Batlló s’activa a partir del juny de 2011, amb l’entrada veïnal al recinte. La primera nau aconseguida és el Bloc Onze. La seva rehabilitació, realitzada amb jornades de treball col·lectiu, dura més de dos anys. El primer espai habilitat és la Bibliotca Popular Josep Pons. Posteriorment s’han anat rehabilitant un bar i espai de trobada, un auditori, un rocòdrom i diverses sales polivalents per a fer-hi activitats i tallers.

L’autogestió del Bloc Onze al llarg dels primers anys legitima la Plataforma de Can Batlló per demanar la cessió de més naus per a ubicar-hi nous projectes comunitaris. Al llarg dels anys s’han anat transformant més espais i s’hi han anat ubicant nous usos: el taller d’infraestructures, la fusteria, la impremta col·lectiva, el centre de documentació, espai familiar, l’espai d’arts, l’espai d’entrenament d’arts escèniques i circ.

Altres projectes que formen part de la Plataforma, de més llarg recorregut i envergadura – la cooperativa d’habitatges La Borda, el viver de cooperatives Coòpolis i l’escola Arcàdia – es van gestant per a poder-se ubicar a can Batlló.

La relació urbana dels carrers del recinte amb el barri també ha estat una conquesta aconseguida per la Plataforma, que ha lluitat des de l’inici per a l’obertura i permeabilització del recinte. Amb la campanya ‘A la primavera tirem el mur!’, l’abril de 2013 es va aconseguir enderrocar part del mur perimetral del recinte, i per tant, obrir el nou carrer Onze de Juny de 2011 de punta a punta, integrant-se com un carrer més a la trama urbana del barri. Des d’aleshores, el carrer ha pres molta vida, i molta gent del barri el recorre, com havia estat possible als anys 80, quan el recinte, tot i la seva intensa activitat industrial, era obert i permeable. El 2013 s’inaugura, juntament amb el nou carrer, el primer hort i jardí comunitari (de 50m2), ubicats a la Plaça de la Pelleria. Posteriorment, a la tardor 2014 els horts i jardins es van traslladar a una zona comunitària al tram mitjà del carrer Onze de Juny, al centre del recinte, ocupant actualment 300 m2.

Des de la Plataforma també s’ha desenvolupat un projecte per a la transformació de l’espai públic d’enfront del Bloc Onze. El projecte es basa en un enderroc parcial del Bloc 12, mantenint-ne la façana i part de l’estructura per tal de conservar el carrer i generar un espai públic qualificat i amb forta identitat a través del reconeixement i incorporació del patrimoni.

Des de la Plataforma s’ha treballat i posat en crisi el projecte urbanístic vigent, aportant propostes que reformulen la transformació. Actualment s’està treballant per a fer una nova modificació del Pla General Metropolità de l’àmbit Can Batlló-Magòria, sota els següents criteris:
Usos. Reconeixement dels projectes existents i incorporació de nous usos sense perdre superfície de zona verda.
Rehabilitar. Fomentar la reutilització de naus existents, minimitzant els enderrocs i la construcció d’obra nova.
Connectivitat i espai lliure. Garantir una bona accessibilitat i connexió des del barri cap al recinte i el parc; un parc obert al barri.

Des del 2011 l’Ajuntament només ha construït un els equipaments destinats a l’àmbit de Can Batlló i la Magòria: l’àrea bàsica de Salut (CAP Bordeta-Magòria) en servei des de la tardor 2014.

La construcció del parc encara està per fer. Després d’enderrocar algunes naus, durant el 2015-16 s’ha desenvolupat una urbanització infraestructural del recinte, passant canalitzacions i instal·lacions, i definint una trama de “camins verds” vers el futur parc. La primavera 2016 a l’anterior zona de pàrquing de vehicles al centre del recinte s’han instal·lat pistes esportives de futbol, bàsquet i voleibol provisionals. El pàrquing ha sigut traslladat a la zona sud del recinte, podent-hi accedir des de la Gran Via al reurbanitzat carrer Parcerissa.

Evolució del recinte:
Abans de 1850 a Can Batlló només hi havia un solar i camps
Entre 1880 i 1900 es construeix la nau central
Entre 1900 i 1920 s’amplia la fàbrica i hi arriba el ferrocarril
Entre 1920 i 1940 es construeixen noves naus
Entre 1940 i 1980 Muñoz Ramonet es fa amb el recinte i l’amplia
1960-1980 Petites ampliacions
1980-2000, Algunes noves naus industrials
Any 2000, estancament
2015, alguns enderrocs i obertura del recinte als vianants
2020, Can Batlló accessible i amb un ús veïnal

Patrimoni

Can Batlló és un recinte industrial de 9 hectàrees de superfície ubicat al barri de La Bordeta, al costat de la Gran Via i l’edifici de La Campana.

Es va contruir als terrenys de Can Mangala el 1878, i va entrar en funcionament com a fàbrica tèxtil el 1880 sota la raó social Sobrinos de Juan Batlló. Juntament amb el Vapor Vell i el Vapor Nou -l’Espanya Industrial- constituïen els motors econòmics que van dinamitzar la transformació urbana de Sants a finals del segle XIX.

Can Batlló era propietat de la família Batlló i tenia la seva pròpia plataforma logística al costat: l’estació de ferrocarril de la Magòria, construïda el 1912. La fàbrica tèxtil va arribar a acollir 5000 treballadores. Després de la Guerra Civil, el 1943, l’empresari Julio Muñoz Ramonet, un personatge tèrbol que s’enriquí durant la guerra a costa del franquisme, adquirí la propietat del recinte. Quan arribà la crisi del tèxtil transformà la fàbrica en un conjunt de magatzems i tallers llogats a més de 200 empreses. Es generà una ciutat dels oficis que es va mantenir en plena activitat fins a finals del segle XX.

L’any 1976 el Pla General Metropolità va definir el recinte de Can Batlló i la Magòria com a zona d’equipaments i espai verd. Aquella decisió va desencadenar una llarga lluita per part dels industrials de Can Batlló, per a reivindicar el seu dret a indemnització i reallotjament.

Des de finals dels anys 90, en plena època de la febre d’or, la immobiliària Desarrollos Inmobiliarios Grupo Gaudir, S.L (Inmogaudir, immobiliària de les hereves de Julio Muñoz Ramonet) negocià diverses modificacions del planejament per aconseguir un major benefici arran de la transformació: la construcció de diverses torres d’habitatges de luxe.

La crisi del sector immobiliari a Espanya, evidenciada a partir de 2007, encallà el procés de transformació del recinte tant per empenta privada com institucional. Can Batlló quedà tancat i pràcticament sense ús, quedaven molt poques empreses en funcionament.

Quan l’onze de juny de 2011 el barri organitzat vam entrar a Can Batlló ens vam trobar amb un recinte que es mantenia íntegrament, amagat darrera els murs que el rodejaven, i en un bon estat de conservació.

Al barri de la Bordeta trobem la fàbrica de Can Batlló, un enorme recinte d’unes nou hectàrees que es format per diversos blocs. Una fàbrica tèxtil de finals del segle XIX que és un espai idoni per entendre i explicar aquest període tant important en la nostra història local.

Els actuals projectes urbanístics al recinte de Can Batlló, podrien fer perillar tot aquest patrimoni amb els constants enderrocs de blocs industrials. Però a la vegada, l’obertura del recinte a la ciutadania, també pot permetre una oportunitat per posar en valor aquests espais i per explicar llargs períodes fonamentals en la història del barri i en general de tota la ciutat.

L’any 1870 els germans Domènec, Joan, Jacint i Feliu Batlló van obrir una fàbrica al terme municipal de les Corts de Sarrià, l’edifici on avui en dia hi ha l’Escola Industrial. Però sis anys més tard Joan abandonà aquest projecte per crear una fàbrica pròpia. L’any 1878 Joan va comprar uns terrenys a la Bordeta, a l’advocat Fèlix Vives i Amat, una finca coneguda com Can Mangala, a tocar del Canal de la Infanta. Dos anys més tard la fàbrica entrava en funcionament.

La nova fàbrica va anar creixent de manera que l’any en què a Barcelona es celebrava l’Exposició Universal, el 1888, Can Batlló comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. Can Batlló va començar elaborant i blanquejant teixits de cotó, però amb l’objectiu de dur a terme dins la fàbrica tots els processos de la cadena de producció, per competir-se en un gran competidor de l’altra gran fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial. Però aquesta fàbrica de la Bordeta no va estar exempta dels importants conflictes laborals de l’època. L’any 1882 Ermengol Porta, director de la secció de teixits, va ser assassinat com a represàlia per un acomiadament massiu.

Després de la mort de Joan Batlló els seus nebots es van fer càrrec de la fàbrica que va seguir funcionant de la mateixa manera fins a la Guerra Civil. Amb la revolució social que a Barcelona va procedir la derrota del feixisme el juliol de 1936 Can Batlló va ser col·lectivitzada i va passar a ser controlada pels obrers.

Però després d’aquest parèntesi autogestionari la instauració del franquisme va significar una oportunitat a personatges arribistes. Els germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet, dos antics dependents dels magatzems el Barato, aprofitant-se dels seus contactes i de pràctiques fraudulentes, van arribar a controlar un imperi que contava, entre moltes altres coses, amb un total de quaranta empreses tèxtils, Can Batlló inclosa.

Un autèntic temple del treball al qual els germans Muñoz van incorporar, de manera molt simbòlica, unes grans columnes d’inspiració clàssica a l’edifici principal. L’època daurada dels Muñoz va entrar en una progressiva decadència a partir de la meitat dels anys seixanta. L’any 1964 es va tancar la producció tèxtil a Can Batlló, fet que els Muñoz van aprofitar per reconvertir la fàbrica en una mena de polígon industrial. Una situació alegal que permetia a propietaris de petites empreses i tallers instal·lar-se ràpidament sense gaires tràmits.

L’any 1976 el terreny de Can Batlló va ser requalificat al Pla General Metropolità com a equipaments i zones verdes, dos elements de què estava mancada la Bordeta. Va començar d’aquesta manera un llarg període de lluites. Per una banda dels treballadors de les empreses i tallers de Can Batlló per aconseguir garantir els seus llocs de treball i d’altra del veïnat de la Bordeta per aconseguir fer d’aquesta promesa una realitat.

L’onze de juny de 2011, el veïnat de la Bordeta, organitzat en la Plataforma de Can Batlló, va entrar al recinte, aconseguint la cessió del Bloc 11, un espai autogestionat per veïns i veïnes que ha permès la creació d’espais i projectes que donen servei al barri.

Eixos del relat històric:

Tant les enormes proporcions del recinte de Can Batlló, com el valor arquitectònic i patrimonial dels seus edificis i la seva complexa i llarga història fan que Can Batlló sigui un espai únic a Catalunya des de l’òptica de la pedagogia històrica.

Sense sortir del recinte que forma l’antiga fàbrica dels germans Batlló trobem elements físics que ens permetrien explicar la història local de la Bordeta, de Barcelona i de Catalunya com a mínim des de set eixos diversos. El recinte de Can Batlló podria esdevenir un punt de referència de primer ordre per a veïns i visitants interessats en turisme cultural

Eix 1: Temps de fàbriques
Eix 2: El camí de l’aigua
Eix 3: El rebost de Barcelona, passat agrícola de la ciutat
Eix 4: Ximeneies amb ànima de dona